Francesc Paracolls, pagès de Sant Vicenç de Malla

El passat 6 de setembre, en motiu de la Diada de Catalunya, l'Ajuntament de Malla va organitzar el ja tradicional homenatge a Francesc Paracolls. A les set de la tarda es va fer l'ofrena floral al monument en honor seu que hi ha a la plaça de l'Església, just abans de la sortida de la Columna de Malla per participar als actes de la Marxa dels Vigatans a Vic. Durant l'homenatge, Mercè Paracolls va llegir el següent text:

Benvinguts un any més a aquesta diada, he repassat alguns dels escrits que he anat preparant al llarg del temps, i m’he sorprès de les diferents emocions que he anat transcrivint. Al principi d’aquestes celebracions, una alegria continguda per veure com s’acostava, o això ens pensàvem, la diada en que veuríem la tan desitjada alliberació. En altres moments, l’esperança; en altres, com fa un parell d’anys, el convenciment que ja arribàvem, ara si, al final.

Records per aquells pioners que el 1714 ho varen donar tot, en aquell moment, la vida inclosa, pensant que era el que havien de fer per conservar les llibertats adquirides al llarg dels anys i perquè no dir-ho, de lluites fratricides entre nosaltres.

Vaig llegir, ara no recordo a on, que deia: per guanyar una batalla es necessiten cinc columnes, quatre per rodejar el país i la quinta des de dins, es la dels traïdors que fan la feina bruta i al mateix temps eficaç. Es aquí on ens trobem ara?

Aquest any, la veritat es que se'm fa molt difícil saber quines són les emocions que em desperta la diada. Llegeixes opinions, escoltes notícies, intentes treure conclusions, però l’únic que tens clar, es que no hi ha res clar. Això és molt pessimista, i ja sabem que és un sentiment que no ens podem permetre.

Tornant a mirar el passat ens adonem que el que no ha canviat i ens ha mogut és  l’esperança, ens hi aferrem amb totes les nostres forces, no ens podem deixar endur ni pel pessimisme, ni per l'excés de confiança, ens podem deixar endur per l’amor al nostre poble. Vaig sentir al programa del Divà de TV3 un senyor que es deia Rovira, que quan l’hi van demanar «Què és per tu l’amor?», va contestar «Ho és tot, si hi hagués amor no necessitaríem lleis». La frase m’ha fet pensar, i molt, en aquest nostre país. Ja que si no hi haguessin lleis no seríem on som.

Són els jutges i les lleis que dicten, els que en aquests moments ens ho estan destruint tot, són els que les van dictant i adaptant a mesura que volen anar canviant les estructures, aquelles estructures, que diuen que és el més important a conservar, i que són ells els grans defensors, que van interpretant i reinterpretant a mesura de les seves necessitats, mai de les persones ni les idees que diuen defensar.

És, doncs, el moment de tornar a l’esperança, sobretot en el poble que és el més fidel i valent en tot aquest projecte de país, sense ell cap d’aquests moviments hauria tirat endavant, i molts altres pobles s’hi han emmirallat.

També hem de fer esment als que no hi podran participar: els que són a la presó, els que lluiten des de l’exili i tots els que arrisquen cada dia per tirar endavant. S’hagin equivocat o no, ho han fet segurament pensant que era el millor.

Estem homenatjant a en Francesc de Paracolls no com a persona física, sinó com a representatiu d'una generació que, com he dit abans, ho va donar tot. I quan dic tot és tot, li van prendre la vida i les terres, que foren entregades a la parròquia de la Pietat de Vic i que mai més es podran recuperar del tot. Que més es pot perdre? Va ser un home honest que ha esdevingut llegenda.

Repassem breument com cada 11 de setembre una part de la seva biografia. Va néixer el 4 d'octubre de 1658, era l'hereu del Mas Paracolls, va morir el 1714, quan tenia 62 anys, s'havia decantat per la causa vigatana i va lluitar amb els Miquelets i el sometent, destacat  membre de la resistència. No va voler ni fugir, ni lliurar-se a les tropes Franc-espanyoles. Sabem que va caure pres a l'abril del 1714 per una carta adreçada als consellers de Barcelona d’un dels combatents que diu:

Havent-me adelantat sol m'encontri amb quatre fusellers de l'enemic a distància de vuit o deu passes encarades les armes... per les muntanyes de Gallifa. En aquest encontre se perderen alguns cinc mossos i Francesc Paracolls de Malla de descuït acutxillat i segons noticies ha acabat al patíbul de la forca per ser home conegut en defensa de la Pàtria.

Va ser capturat a traïció i va morir a la forca, al Castell d’en Planes. A casa tenim la factura del cost del patíbul. El mateix dia es va dipositar el seu cos al convent dels Predicadors de la Parròquia de Sant Domènec de Vic, on es van celebrar unes exèquies amb nou capellans i el 21 de novembre va ser enterrat al cementiri de Malla, on se li van fer oficis amb tretze capellans.

Actualment estem lluitant per fer justícia a tots aquests herois. Per ells i pels nostres descendents. Som un poble massa dur amb nosaltres mateixos, la crítica és un dels esports nacionals, massa sovint ens queixem de les decisions dels polítics, tan de dretes com d’esquerres i a Espanya s’ho passen molt bé, ja que els fem part de la feina. En canvi mai sentim des d’Espanya fer cap mena d’autocrítica, això no canviarà, però nosaltres tampoc, els que som independentistes, no deixarem de ser-ho, podem tenir moments de desànim, però les conviccions no desapareixen. Hem d’aconseguir fer comprendre les raons d’allò que volem, i saber exposar-les, enlloc de criticar el que no fem, i tots sabem que sense la independència, mai podrem dur-ho a terme, per tant ens cal vestir un discurs més positiu i posar-nos a la feina.

Ànims a tots i endavant!

Visca Catalunya Lliure

Malla, setembre de 2019